»I aleshores, senyors, ho he vist clar. «Tots» estan d’acord, en efecte! Una coincidència de totes aquelles persones relacionades amb el cas Armstrong, que viatjaven en el mateix tren, no solament era improbable, sinó que era «impossible». No podia haver-hi casualitat, sinó «designi». He recordat una observació del coronel Arbuthnot respecte als judicis per jurats. Un jurat es compon de dotze persones (aquí hi ha dotze viatgers); Ratchett va ser apunyalat dotze vegades. El detall que sempre m’ha preocupat, la gran afluència de viatgers en el vagó Istanbul-Calais en aquesta època de l’any, quedava així explicat.
»Ratchett havia escapat a la justícia a Amèrica. No hi havia cap dubte sobre la seva culpabilitat. He imaginat un jurat de dotze persones condemnant-lo a mort i, obligats per les exigències del cas, havent de ser ells mateixos els seus executors. I immediatament, segons aquesta suposició, se m’ha representat el cas amb tota la seva claredat.
»He vist el cas com un perfecte mosaic, en el qual cada persona jugava el seu paper. Estava disposat de tal manera, que si una d’elles resultava sospitosa, venia el testimoniatge d’una altra salvant-la i demostrant la falsedat de la sospita. La declaració de Hardman era necessària en el cas que algun estrany fos considerat sospitós del crim i així se li podria proporcionar una coartada. Fins el més petit detall de la seva declaració va ser preparat per endavant. Tot l’assumpte va ser planejat de manera molt enginyosa i disposat talment que cada nova peça d’aquest trencaclosques que aparegués, faria la solució més difícil encara. Com ha observat el meu amic monsieurBouc, el cas semblava fantàsticament impossible! Aquesta era, precisament, la impressió que es pretenia causar.
»Aquesta solució, ho explica tot? Sí. La natura de les ferides (infligides cadascuna per una persona diferent). Les falses cartes d’amenaces (falses perquè eren irreals, escrites només per a presentar-les com a proves). Naturalment hi hagueren autèntiques cartes advertint a Ratchett la seva sort, les quals foren destruïdes per MacQueen, substituint-les per les altres. Després, la història de Hardman dient que havia estat cridat per Ratchett (una mentida, naturalment, des del començament fins al final); la descripció molt convenient, i que tenia el mèrit de no acusar cap dels actuals conductors dels vagons llit i que podia ser aplicada el mateix a un home que a una dona.
»La idea de matar a punyalades és, a primera vista, molt curiosa, però si es reflexiona bé, s’adaptava a les circumstàncies perfectament. Una daga és una arma que pot ser utilitzada per qualsevol, fort o feble, i que, a més, és silenciosa. M’imagino, però també puc estar equivocat, que cada persona va entrar, per torn, i a les fosques, en el compartiment de Ratchett, a través del de mistressHubbard i va descarregar el seu cop. Aquestes persones no sabran mai qui el va matar realment.
»La darrera carta, que Ratchett segurament va trobar damunt el seu coixí, va ser curosament cremada. Sense cap referència al cas Armstrong, no hi havia cap raó per a sospitar d’algun dels viatgers del tren. Podria atribuir-se el crim a un estrany, i l’home «moreno, baix i amb veu efeminada» hauria estat vist per un o més viatgers que deixarien el tren a Brod.
»No sé exactament què va succeir quan els conspiradors van descobrir que una part del seu projecte no podria portar-se a terme degut a la tempesta de neu. M’imagino que hi degué haver una ràpida consulta i que va decidir-se de seguir endavant. És cert que ara tots i cadascun dels viatgers es podrien considerar com sospitosos, però aquesta possibilitat ja havia estat prevista. L’única cosa que calia fer, era augmentar la confusió. A tal fi es deixaren caure en el compartiment del mort dos «indicis»: un acusava el coronel Arbuthnot (el qual tenia la coartada més ferma i la relació del qual amb la família Armstrong era més difícil de provar) i l’altre, el mocador, que acusava la princesa Dragomiroff, la qual, en virtut de la seva posició social, la seva particular feblesa física i la coartada garantida per la seva cambrera i el conductor, es trobava pràcticament en una situació inexpugnable.
»Per a embolicar més el problema van fer sorgir un nou obstacle: la mítica dona del quimono de seda escarlata. Jo mateix havia de donar fe de l’existència d’aquesta dona. Algú va descarregar un gran cop a la meva porta. Em vaig aixecar, vaig treure el cap per la porta i vaig veure un quimono de color escarlata que desapareixia a distància. Una ben triada selecció de persones: el conductor, missDebenham i MacQueen, també la veieren. Suposo que algú amb el sentit de l’humor va col·locar en la meva maleta el famós quimono escarlata mentre jo interrogava la gent en el vagó restaurant. No tinc idea d’on devia sortir aquell quimono. Sospito que devia ser de propietat de la comtessa Andrenyi, ja que el seu equipatge contenia només una negligéede chiffon,més apropiada com a vestit per a prendre el te, que no pas com a bata.
»Quan MacQueen ha sabut que la carta tan curosament cremada per ell havia escapat a la total destrucció, i que la paraula Armstrong era una de les que havien quedat, ho ha comunicat immediatament a tots els altres. Ha estat en aquest moment que la posició de la comtessa Andrenyi s’ha fet crítica i el seu marit ha decidit d’alterar immediatament el passaport. Però per segona vegada ha tingut mala sort!
»Tots i cadascun s’han posat d’acord per a negar tota relació amb la família Armstrong. Sabien que jo no disposava de mitjans immediats per tal de descobrir la veritat, creient que jo no intentaria de profunditzar l’afer, a menys de despertar-se les meves sospites contra una determinada persona.
»Hi ha encara un altre punt que cal considerar. Admetent que la meva teoria del crim sigui la bona…, i jo crec que «ho és» en realitat, el mateix conductor del vagó llit cal que hi estigui complicat. I bé, aleshores tenim tretze persones, en lloc de dotze. En comptes de l’acostumada fórmula: «De totes aquestes persones, una és la culpable», m’he vist enfrontat amb el problema que, de tretze persones, només una i solament una era innocent.
»Quina era aquesta persona?
»He arribat, doncs, a una raríssima conclusió. He arribat a la conclusió que la persona que no havia pres part en el crim, era la que, lògicament, seria considerada com a més sospitosa. Em refereixo a la comtessa Andrenyi. M’ha impressionat l’ansietat del seu marit quan m’ha jurat solemnement pel seu honor que la seva muller no havia sortit del seu compartiment en tota la nit. He decidit, aleshores, que el comte Andrenyi havia pres el lloc, per dir-ho així, de la seva esposa.
»Admetent això, Pierre Michel era, decididament, un dels dotze. Però, com explicar la seva complicitat? És un home honrat, amb molts anys d’empleat a la Companyia; no és de la classe d’homes que poden ser subornats per a ajudar a cometre un delicte. Pierre Michel, per tant, calia que estigués relacionat amb el cas Armstrong. Però aquesta suposició semblava molt improbable. Aleshores he recordat que la minyona que es va suïcidar era francesa.
»I he suposat que la desgraciada xicota devia ser filla de Pierre Michel. Si això fos cert quedaria tot explicat, així com també explicaria el lloc escollit per a escenari del crim. ¿Hi ha algun participant en el drama la participació del qual no resulti prou clara? Al coronel Arbuthnot el suposo amic dels Armstrong. Segurament van fer la guerra junts. Respecte a la cambrera Hildegarde Schmidt crec que puc dir, sense equivocar-me, el lloc que devia ocupar en la casa dels Armstrong. Sóc, potser, massa bon gurmet per a no olorar, instintivament, les bones cuineres. Li he preparat una trampa i ella hi ha caigut. Li he dit que sabia que ella era una bona cuinera, i m’ha contestat: «Sí, realment, totes les senyores m’ho han dit així». Doncs bé, si una dona està ocupada com a cambrera, els seus amos no tenen ocasió de saber si és o no és bona cuinera.