»Anem ara amb Hardman. Aquest semblava que, en realitat, no tenia res a veure amb el cas Armstrong. Aleshores m’he imaginat que podia haver estat enamorat de la noia francesa. Li he parlat de l’encís de les dones estrangeres i una vegada més he obtingut la reacció que jo esperava. De sobte, els ulls se li han omplert de llàgrimes, que ell ha atribuït a la reverberació de la neu.
»Ara, queda mistressHubbard. MistressHubbard, segons el meu parer, ha representat el paper més important en aquest drama. Com a ocupant del compartiment que comunica amb el de Ratchett, ella estava exposada a les sospites, més que no pas cap altra persona. Segons la natura de les coses, no podia comptar, tampoc, amb cap sòlida coartada. Per a representar el paper d’ella (una normal i lleugerament ridícula mare de família americana) es necessitava una artista. Però «hi havia» una artista relacionada amb la família Armstrong, la pròpia mare de mistressArmstrong: Linda Arden, l’actriu…
Poirot va guardar silenci un moment.
I aleshores, amb una veu deliciosament rica en matisos, una veu completament diferent a la que havia emprat durant tot el viatge, mistressHubbard va exclamar:
- Sempre m’imagino que estic en escena… -I va continuar, d’una manera somiadora-: La relliscada de l’espongera ha estat una cosa estúpida. Això ens demostra que cal assajar sempre, correctament. Si ho hagués fet d’aquesta manera, hauria vist que els passadors estan col·locats de manera diferent en els compartiments de números parells que en els de senars.
L’actriu va canviar una mica de posició i va mirar fixament Poirot.
- Vostè ho sap tot, monsieurPoirot. És un home meravellós. Però malgrat tot, no es pot imaginar què va ser aquell terrible dia a Nova York. Jo estava com folla de dolor i també tot el servei, i fins el coronel Arbuthnot, que es trobava amb nosaltres. Era el millor amic de John Armstrong.
- Va salvar-me la vida, a la guerra -digué Arbuthnot.
- Aleshores vam decidir (potser érem boigs, no ho sé) que la sentència de mort a la qual Cassetti havia escapat, calia executar-la, a costa del que fos. Érem dotze…, més ben dit, onze, ja que el pare de Suzanne es trobava a França. Primerament, vam pensar que ho faríem a sorts, però finalment ens vam decidir de posar en pràctica aquest sistema. Va ser el xofer, Antonio, qui ho va suggerir. Mary va posar-se d’acord per a tots els detalls amb Hector MacQueen. Aquest sempre havia adorat Sònia, la meva filla. Va ser ell qui ens va explicar exactament com Cassetti, amb, la seva fortuna, va salvar-se de ser executat.
»Ens va costar molt de temps perfeccionar el nostre pla. Vam haver de localitzar Ratchett, primerament. Hardman ho va aconseguir, finalment. Aleshores, calgué cercar una col·locació a Masterman i a Hector, almenys un d’ells. També ho aconseguírem. Després vam celebrar una entrevista amb el pare de Suzanne. El coronel Arbuthnot va tenir la feliç pensada de fer-nos juramentar tots dotze. No li agradava gaire el sistema de la daga, però va convenir que era el millor, ja que ens evitava moltes dificultats. Bé. El pare de Suzanne hi va estar d’acord. Suzanne era la seva única filla. Sabíem per Hector que Ratchett retornaria d’un viatge amb l’Orient Express, més o menys aviat. Amb Pierre Michel, treballant actualment en aquesta ruta, l’ocasió era massa bona per a deixar-la escapar. A més, seria un bon procediment per a no comprometre cap estrany.
»El marit de la meva filla coneixia, naturalment, el nostre projecte i va insistir per acompanyar-la en aquest viatge. Hector se les va arreglar perquè Ratchett fes el viatge el dia que Pierre Michel estava de torn. El nostre projecte era d’ocupar tot el vagó Istanbul-Calais, però, desgraciadament, no ens va ser possible aconseguir un dels compartiments. Estava reservat, des de feia temps, a un dels directors de la Companyia. MisterHarris, com ja hauran comprès, era un viatger imaginari. Però hauria estat una gran contrarietat que un estrany compartís la cabina d’Hector. I aleshores, al darrer moment, va presentar-se «vostè»…
MistressHubbard va callar un moment.
- Bé -va prosseguir-. Ara, ja ho sap tot, monsieurPoirot. Què pensa fer ara? ¿No podria fer que tota la culpa recaigués damunt meu, únicament? Jo l’hauria apunyalat ben de gust dotze vegades, aquella fera. No solament era el responsable de la mort de la meva filla i de la meva néta, sinó també d’una altra criatura que ara podria viure feliç… Però això tampoc no és pas tot. Van morir molts d’altres infants abans que Daisy… i en podien morir d’altres, també, en el futur. La societat va condemnar-lo; nosaltres no hem fet més que executar la sentència. No cal fer esment dels altres companys meus. Són bellíssimes persones, molt fidels. El pobre Michel…, Mary…, el coronel Arbuthnot, s’estimen tant…
La seva veu, plena d’emoció, va ressonar a través del vagó restaurant: aquella veu profunda, commovedora, que feia esgarrifar els cors i havia fet vibrar tants d’auditoris de Nova York, va extingir-se en un sanglot.
Poirot va mirar el seu amic.
- Vós sou un dels directors de la Companyia, monsieurBouc -digué-. Què hi dieu?
MonsieurBouc va aclarir-se la gola.
- La meva opinió, monsieurPoirot -respongué-, és que la primera hipòtesi que ens heu exposat és la veritable. Suggereixo que sigui aquesta la solució que cal oferir a la policia iugoslava quan es presenti. ¿Hi està d’acord, doctor?
- Completament d’acord -digué el doctor Constantine-. Mirant-ho bé, em penso que la meva certificació mèdica era una mica massa fantasiosa. Caldrà que l’estudiï millor.
- Aleshores -afegí Poirot-, com que ja he exposat a tots vostès la meva solució, tinc l’honor de retirar-me del cas.
This file was created
with BookDesigner program
bookdesigner@the-ebook.org
24/07/2012