-Em fas l'efecte, Heraclides, que no basqueges pas com cal per Seutes; perquè si basquegessis per ell, hauries tornat amb la paga sencera, o prenent a manlleu, si d'altra manera no podies, o venent-te els teus propis vesits.
Heraclides s'hi va picar; i tement perdre la bona amistat de Seutes, a partir d'aquell dia es posa a calumniar Xenofont tant com pot vora Seutes. Els soldats, per altra banda, retreuen a Xenofont de no tenir la paga; i Seutes s'enutja amb ell perquè li reclama amb fermesa la paga dels soldats. Fins aleshores sempre li havia repetit que, quan arribessin al mar, li donaria Bisante, Ganos i Neon Tichos; però a partir d'aquest moment no li torna a esmentar res d'això; perquè Heraclides, per fer-li mal, havia dit que no era segur de confiar fortaleses a un home que tenia un exèrcit.
En conseqüència, Xenofont comença a rumiar què havia de fer, d'això de continuar l'expedició país amunt; però Heraclides presenta els altres generals a Seutes, i els invita a assegurar que ells conduiran l'exèrcit tan bé com Xenofont; els promet que dintre pocs dies rebran la paga de dos mesos sencers, i els exhorta a marxar endavant.
Timasió respon:
-El que és jo no, ni que fos una paga de cinc mesos no marxaria sense Xenofont.
Frinisc i Cleandre convenen amb Timasió.
Seutes llavors fa retret a Heraclides de no haver fet venir Xenofont: en vista d'això, el criden tot sol. Xenofont, adonant-se de la trapelleria d'Heraclides, que volia posar-lo malament amb els altres generals, es presenta acompanyat de tots els generals i capitans. Seutes els convenç a tots: emprenen l'expedició, i tenint a la dreta el Pontus, travessen el país dels tracis anomenats menjadors de mill, i arriben al Salmidès. Molts de bastiments que entren al Pontus s'hi embarranquen i són llençats a la costa: perquè tot el mar és ple de bancs de sorra i de seques. Els tracis que habiten aquells paratges, els han afitat amb columnes, i cadascú rapinya el que naufraga en el seu tros. Diuen que abans de posar aquestes fites, molts d'aquests rapissers es mataven entre ells. Allí per tant s'hi troben molts llits, moltes arques, molts llibres, i altres coses que els patrons duen en caixes de fusta.
Sotmès aquest país, tornen enrera. Seutes tenia ja un exèrcit més nombrós que el dels grecs: perquè havien baixat molts més odrises que mai, i els que anava reduint es posaven també al seu servei. S'acampen en un pla, més amunt de Selíbria, a una trentena d'estadis del mar.
De paga no se'n veien cap. Els soldats estaven furiosos contra Xenofont, i Seutes ja no el tractava amb la privadesa d'abans. Cada vegada que Xenofont venia per tenir una assentada amb ell, li sortien qui sap les ocupacions.
CAPÍTOL VI
RUPTURA ENTRE ELS GRECS l SEUTES
Mentrestant, al cap d'uns dos mesos, arriben Carminos de Lacedemònia i Polínic de part de Tibró, i anuncien que els lacedemonis han acordat de fer la guerra a Tissafernes; que Tibró s'ha embarcat per començar les hostilitats, i que tenint necessitat d'aquell exèrcit ofereix a cada soldat un daric per mes, als capitans el doble i als generals el quàdruple.
Tot d'una d'haver arribat aquells lacedemonis, Heraclides, informat que vénen per l'exèrcit, diu a Seutes que allò és una ocasió magnífica per a elclass="underline"
-Els lacedemonis necessiten l'exèrcit, i tu ja no: cedint-los-el, els seràs agradable, i els soldats no et reclamaran més la paga, ans sortiran del país.
En haver sentit aquests mots, Seutes fa conduir els enviats a la seva presència. Diuen que vénen per l'exèrcit; ell respon, que els el cedeix, que vol ésser amic i aliat d'ells. Els invita a un àpat d'hospitalitat, i els tracta esplèndidament. No invita Xenofont ni cap dels altres generals. Els lacedemonis pregunten quina mena d'home és Xenofont: ell respon que altrament no és un mal home, però és massa amic dels soldats: i això li fa mal. Els enviats diuen:
-Es popular, doncs, entre la seva gent?
I Heraclides:
-I tant-diu.
-Llavors-tornen ells-¿no s'oposarà pas que ens enduguem l'exèrcit?
-Vosaltres-respon Heraclides-convoqueu els soldats i prometeu la paga: poc cabal faran d'ell, aleshores, i correran amb vosaltres.
-Però ¿com els convencerem, nosaltres?-repliquen.
-Demà de matí-diu Heraclides-us presentareu a ells; i estic segur-afegeix-que quan us veuran, correran amb vosaltres de bon grat.
Així acabà aquell dia.
L'endemà, Seutes i Heraclides condueixen els lacedemonis al campament, i l'exèrcit es reuneix. Els dos lacedemonis prenen la paraula:
-Els lacedemonis han decidit de fer la guerra a Tissafernes, el qual també us ha ofès a vosaltres. Si veniu amb nosaltres, doncs, us revenjareu d'un enemic i cadascú de vosaltres guanyarà un daric per mes, cada capità el doble, i cada general el quàdruple.
Els soldats els escolten amb alegria. Immediatament un dels arcadians s'aixeca per dir mal de Xenofont:
Seutes era present: volia saber què en sortiria, i estava a tret de la veu, amb un intèrpret, a més a més que ell entenia gairebé tot el que es deia en grec. L'arcadià comença així:
-Doncs nosaltres, oh lacedemonis, ja faria temps que estaríem amb vosaltres, si Xenofont no ens hagués convençut de dur-nos ací on hem passat un hivern terrible, en campanya de nit i de dia, sense descansar; però ell es gaudeix de les nostres fatigues; i Seutes que l'ha enriquit particularment, ens nega a nosaltres la paga. Per mi, ja que parlo el primer, si el veia apedregat i castigat pels mals a què ens ha arrossegat, em faria l'efecte que ja tinc la meva paga, i no em recaria el que he sofert.
Després d'aquest se n'aixeca un altre, en el mateix to, i un altre. Llavors Xenofont s'expressa així:
-Sí, un home ha d'esperar-ho tot, quan jo ara em veig acusat per vosaltres del que jo considero, dins meu, com la prova més gran del méu zel per vosaltres. Jo estava en camí de la pàtria, i si he tornat enrera, per Zeus! no ha estat pas per haver sabut que éreu feliços, sinó per haver sentit a dir que estàveu en un mal pas, i per ésser-vos útil si pogués. Arribo, i Seutes aquí present m'envia nombrosos emissaris, prometent-me qui-sap-lo si us convencia d'anar amb ell; però jo ni provo de fer-ho, com vosaltres mateixos sabeu. Us condueixo al port des d'on jo m'afiguro que passareu més de pressa al l'Asia: perquè això era el que jo creia millor per vosaltres, i sabia que vosaltres ho volíeu. Llavors arriba Aristarc amb les seves trirrems i ens impedeix de travessar: tot seguit jo us convoco, com era ben natural, a fi que delibereu sobre el què cal fer.
»Vosaltres escolteu Aristarc que us mana de fer cap al Quersonès; escolteu Seutes que us invita a empendre la campanya amb elclass="underline" i tots dieu que us n'aneu amb Seutes, tots voteu per aquest projecte. ¿Quin tort us he fet jo, aleshores, conduint-vos on tots heu decidit d'anar? D'ençà que Seutes ha començat a enganyar-vos en la qüestió del sou, si jo ho hagués aprovat, tindrieu raó d'acusar-me i d'avorrir-me. Però si jo que he estat el millor amic d'ell, ara li sóc el més odiós, ¿com pot ser just que després de preferir-vos a Seutes m'acuseu per les mateixes coses que han estat causa de la vostra ruptura? Però direu per ventura que bé puc fingir, després d'haver rebut de Seutes allò que és vostre. Però ¿no és evident que si Seutes m'ha pagat alguna cosa, no m'ho ha pagat pas per perdre el que em donés i restar devent-vos encara? Penso jo, que si m'ha donat res, ho ha donat amb la intenció que, donant-me a mi menys, pogués estar-se de donar-ne a vosaltres més. Si creieu que és així, podeu ara mateix desfer tot aquest complot ordit entre nosaltres dos, demanant-li els vostres diners. Es clar que Seutes, si jo he rebut res d'ell, m'ho reclamará, i m'ho reclamarà amb justícia, si jo falto al pacte segons el qual ho he rebut.