-Però veig-afegeix-que encara que te n'hagués de venir, sortiria algun entrebanc, si no d'altra banda, de tu mateix.
Xenofont hi convé; Euclides continua:
-L'obstacle ve de Zeus Miliqui (1).
Després li pregunta si no ha sacrificat mai:
-Com a la pàtria-diu-jo tenia costum de sacrificar per vosaltres, i oferir holocaustos.
Xenofont respon que d'ençà que és, fora del seu país no ha sacrificat mai a aquell déu. Euclides li aconsella, doncs, de sacrificar-hi com tenia costum, i afegeix que això seria pel seu més gran bé.
L'endemà Xenofont se'n va a Ofrínion, sacrifica, i crema porcs sencers segons el rite pairaclass="underline" les entranyes són favorables.
Aquell mateix dia arriben Bió i Nausiclides amb diners per a l'exèrcit; lliguen hospitalitat amb Xenofont; i com s'havia desfet del seu cavall a Làmpsac per cinquanta darics, sospitant que se l'havia venut per necessitat, ja que havien sentit dir que s'estimava molt aquest cavall, el rescaten i li'l tornen, sense voler acceptar-ne el preu.
D'allí, travessen la Tròada; passen l'Ida i arriben de primer a Antandros: després, marxant al llarg de la costa de Lídia, a la plana de Tebes. D'alli, per Adramítion i Citònion vora d'Atarneu, entren al pla del Caïc i ocupen Pèrgam de Mísia.
Xenofont hi és rebut en hospitalitat per Hel·las, dona de Gòngil d'Erètria i mare de Gorgió i de Gòngil. Aquesta li conta que Asídates, senyor persa, és al pla: li diu que si va aquella nit amb tres cents homes, l'agafarà a ell, la seva dona, els seus fills i els seus tresors: que n'hi ha molts. I per guiar-lo envia amb ell el seu cosí i Dafnàgoras, que ella estimava molt.
Xenofont ofereix amb ells un sacrifici. Bàsias d'Èlida, endevinaire, que hi assisteix, diu que les entranyes li són favorabilíssimes, i que el persa serà agafat. En havent sopat, doncs, Xenofont es posa en marxa, prenent amb ell els capitans més amics i fidels de tots, a fi de fer-los un bon servei. Se li ajunten també, vulgues no vulgues, una sis-centena més d'homes: però els capitans prenen la davantera, a cavall, per no haver de dividir una presa que semblava segura.
Arriben cap a mitja nit. Deixen escapar els esclaus que eren pels voltants de la torre i moltíssimes riqueses, a fi de poder agafar Asídates i les seves coses. Donen l'escalada: però com no podien pendre la torre, que era alta, gran, guarnida de defenses, i amb molts homes aguerrits, proven de desmuronar-la. La gruixària del mur era de vuit maons. En fer-se de dia ja el tenien minat. Però així que l'esvoranc clareja, un dels de dins travessa amb un ast de bous la cuixa del que s'havia adelantat més. Per altra banda, les fletxes no deixaven acostar-se ningú a la segura. Als crits, i a les alimares dels assitiats, Itàmenes arriba amb la seva tropa per socórrer-los; de la Comània vénen també hoplites assirians, cavallers hircanians, també a sou del Rei, en nombre d'una vuitantena, i cosa de vuitcents peltastes: en fi n'acuden d'altres de Partènion, d'Apollònia i de les places veïnes, peons i genets.
Es hora de mirar com es farà la retirada. Prenen tots els bous i xais, que hi ha, i se'ls enduen amb els esclaus, formant un quadre: no pas perquè tinguessin el cap pel botí, sinó perquè la retirada no fos una fuga, si se n'anaven abandonant allí les riqueses: la qual cosa hauria enardit els enemics i acovardit els soldats. Així en canvi es retiren com a gent que combat pels seus béns.
Mentrestant Gòngil, veient que els grecs són pocs, i molts els qui els estrenyen, surt amb la seva tropa, malgrat la mare, per pendre part en l'acció. Procles, descendent de Damarat, duu també reforços d'Halisarna i de Teutrània. Llavors la gent de Xenofont, encalçats ja pels arquers i els foners, marxen en cercle per oposar els escuts a les fletxes, i amb penes i fatigues passen el riu Caïc: gairebé la meitat són ferits. Allí rep una ferida Agàsias d'Estimfal, capità, que tot el temps s'havia batut contra els enemics. A l'últim els grecs són fora de perill amb cosa de dos cents esclaus i el bestiar menut suficient per a oferir víctimes.
L'endemà Xenofont, després d'haver fet un sacrifici, fa marxar de nit tot l'exèrcit tan endins com pot de la Lídia, a fi que l'enemic no temi més la seva proximitat, i es descuidi. Ara, Asídates, havent sentit dir que Xenofont ha tornat a fer sacrificis, i que va a venir amb l'exèrcit, va a acantonar-se en els caserius contigus a la petita ciutat de Partènion. Allí ensopega amb les tropes de Xenofont, que l'agafen a ell, la seva dona, els seus fills, els seus cavalls i tot el que té. Així es compliren els primers averanys.
Després d'això tornen a Pèrgam; i allí Xenofont no pot queixar-se del déu: perquè els lacedemonis, els capitans, els altres generals i els soldats, de comú acord, volen que prengui el millor dels cavalls, dels cobles i de la resta; de manera que es troba fins en situació de poder fer bé a un altre.
En això arriba Timbró, que pren el comandament de l'exèrcit, l'incorpora a les altres tropes gregues i es posa en campanya contra Tissafernes i Farnabazos.
(1) El reconciliador, sobrenom de Zeus com a protector d'aquells que en satistacció d'una culpa feien una ofrena.
CONCLUSIÓ
Vet aquí els noms dels governadors dels països del Rei que vam travessar: de Lídia, Artimas; de Frígia, Artàcamas; de Licaònia i Capadòcia, Mitrídates; de Cilícia, Siènesis ; de Fenícia i Aràbia, Dernes; de Síria i Assíria, Bèlesis; de Babilònia, Ròparas; de Mèdia, Arbacas; dels Fasians i dels Hesperites, Tiribazos; els Carducs, el Càlibs, el Caldeus, els Macrons, el Colcs, els Mossinecs, els Cets i els Tibarens, eren independents; de Bitínia, Farnabazos; dels Tracis d'Europa, Seutes.
El total de camí fet a l'anada i a la tornada, és de dues centes quinze etapes, mil cent cinquanta cinc pasasangues o trenta quatre mil sis cents cinquanta estadis: la durada, anar i tornar, un any i tres mesos.
VIDA D'ARTAXERXES, PER PLUTARC.
El primer rei de Pèrsia que portà el nom d'Artaxerxes (1) sobresortí per la seva mansuetud i la seva magnanimitat; li tragueren el sobrenom de Llargamà, perquè tenia la dreta més llarga que l'esquerra. Era fill de Xerxes. El segon, del qual escrivim la Vida, apel·lat Mnemon (2), era fill d'una filla d'aquell; perquè Darius i Parisatis havien tingut quatre fills: el més gran, Artaxerxes; després d'ell, Cirus, i els dos més joves, Ostanes i Oxatres. Cirus portà el nom de Cirus l'Antic, el qual diuen que l'havia pres del soclass="underline" perquè els perses, del sol ne diuen Cirus. Artaxerxes, de primer es va dir Arsicas: amb tot, Dinó l'anomena Oarses. Però encara que Ctèsias hagi omplert el seu llibre d'una virolada barreja de faules increïbles i esgarriades, no és probable que ignorés el nom d'un rei, a la cort del qual vivia, i del qual era metge, així com de la seva dona, de la seva mare i dels seus fills.
Cirus, des de la seva primera edat, va tenir un caràcter vehement i impetuós, mentre que el seu germà, al contrari, es mostrava en totes les seves coses més dolç, i més moderat per naturalesa en els seus impulsos. Per orde dels seus pares, va pendre una dona bella i virtuosa, la qual retingué, tot i ells impedir-li-ho. Després d'haver fet morir el germà d'aquesta dona, Darius volia occir-la a ella; però Arsicas es llançà als peus de la seva mare, i amb molts de plors, i amb prou feines, la convencé de no fer-la morir i de no separar-la d'ell.