-Aparteu-vos, desgraciats!
A aquests mots, que repetia en llengua persa, la majoria s'apartaven, fent-li la reverència; però li cau del cap la tiara, i un jove persa, per nom Mitrídates, que passà pel costat d'ell, el ferí amb la javalina al pols, vora l'ull, sense conèixer qui era. Traient molta sang per la ferida, Cirus va tenir un rodament i caigué desmaiat. El seu cavall fugí, i anava errant pel pla; la gualdrapa que el cobria se li escorregué de damunt, i un patge del qui havia ferit Cirus la plegà tota xopa de sang. Cirus havent tornat amb penes i fatigues del seu desmai, uns quants eunucs que eren allí provaren de fer-lo pujar en un altre cavall, a fi de salvar-lo; però no tenia forces per tenir-s'hi, i mirà d'anar a peu, sostingut pels eunucs, que l'ajudaven a caminar. El cap li pesava, i a cada pas s'entrebancava; amb tot creia haver guanyat la batalla, en sentir els fugitius que cridaven: «Visca el Rei Cirus!» i el pregaven d'apiadar-se d'ells. En això alguns caunians, gent pobra i miserable que seguien l'exèrcit del Rei per fer-hi els serveis, més baixos, s'ajuntaren per atzar amb els enemics de Cirus pensant-se que eren amics. Però havent-se adonat, al capdavall, dels alcotons vermells -tota la gent del Rei els portava blancs-van conèixer que eren enemics. Un d'ells tingué la gosadia, sense conèixer-lo, de ferir Cirus per darrera amb una caulina, i li tallà la vena del garró. Cirus cau; en caure el pols ferit li pega contra una pedra, i mor. Tal és el relat de Ctèsias, que sembla talment que li talli el coll amb un ganivet esmussat, de tant com li costa fer-lo morir.
Mort ja Cirus, Artasiras, «l'ull del Rei», encertà a passar a cavall per allí; havent conegut els eunucs que es lamentaven, preguntà al més fidel d'entre ells:
-¿Qui és que plores, Pariscas, segut vora el seu cos?
Pariscas respongué:
-Oh Artasiras, no veus que es Cirus mort?
Artasiras, sorprès, aconsola l'eunuc, i li recomana de guardar el cos de Cirus; i ell corre a galop estès cap a Artaxerxes, el qual desesperava ja, aclaparat per la set i per la ferida. Ple d'alegria, li fa saber que acaba de veure Cirus mort. El primer impuls del Rei és d'anar-hi ell mateix, i ordena a Artasiras que el dugui al lloc; però la veu que corria, que els grecs, vencedors, ho perseguien i dominaven tot, li va fer por, i s'estimà més d'enviar-hi gent a asegurar-se'n; i féu partir trenta homes amb antorxes. L'eunuc Satibarzones mentrastant corria d'ací i d'allà cercant aigua pel Rei, al qual faltava poc per morir de set: perquè al lloc on s'havia retirat no tenia gens d'aigua, i el campament era molt lluny. A l'últim ensopegà un d'aquells pobres caunians que portava en un mal bot una mica d'aigua corrompuda, cosa de vuit còtiles: la prengué, i portant-la al Rei la hi oferí. Un cop la va haver begut, li preguntà si aquella beguda no li havia fet fàstig. El Rei jurà pels déus que no havia begut mai amb tant de gust ni vi, ni l'aigua més lleugera i neta. I afegí :
-I si jo no puc descobrir i recompensar l'home que te l'ha donada, prego als déus que el facin feliç i ric.
En aquell momemt tornaren els trenta homes amb les antorxes, que tots, amb cara alegre, li confirmaren la inesperada notícia; i encoratjat per un gran nombre de gent de guerra, que havien acudit i anaven formant-se al seu entorn, baixà del turó amb moltes antorxes fent-li llum. Arribat vora el cadàver, li féu tallar la mà dreta i el cap, seguint la llei dels perses; després manà que li portessin el cap, i agafant-lo per la cabellera, que era llarga i espessa, la mostra als que encara dubtaven i als fugitius. Esbalaïts, li fan la reverència, i aviat s'ajunten al voltant seu setanta mil homes, amb els quals torna al seu camp.
Artaxerxes, segons Ctèsias, havia anat en aquesta batalla amb quatre cents mil homes. Però Dinó i Xenofont diuen que n'hi van combatre molts més. Pel que fa al nombre dels morts, Ctèsias diu que en reportaren a Artaxerxes nou mil; però a ell li semblà que no n'hi havia pas menys de vint mil d'estesos. Aquest punt és discutible. Però el que afegeix Ctèsias, que ell mateix fou enviat als grecs amb Falinos de Zacint, ja és una manifesta mentida. Xenofont sabia perfectament que Ctèsias estava adscrit a la persona del Rei, perquè el menciona, i és evident que havia llegit els seus llibres. No és, doncs, creïble que si hagués anat com a intèrpret del Rei per a proposicions de tal importància, Xenofont hagués deixat d'anomenar-lo, quan anomena Falinos de Zacint. Però Ctèsias, pel que sembla, era un home extraordinàriament ambiciós, i parcial pels lacedemonis, sobretot de Clearc, i en els seus escrits sempre s'ho fa venir bé per parlar d'ell mateix amb honor, així com de Clearc i de Lacedemònia.
Després de la batalla, Artaxerxes envià presents magnífics al fill d'Artagerses, que havia caigut mort per Cirus, i recompensà Ctèsias i els altres amb lliberalitat. Descobrí aquell caunià que li havia donat el seu bot, i d'obscur i pobre el féu honorable i ric. Usà de moderació en el càstig dels culpables. Arbares, un meda, havia fugit durant la batalla a l'exèrcit de Cirus, i en sentir que aquest era mort, s'havia tornat a passar al del Rei; atribuint-ho a covardia i a mollesa, més que a perfídia ni a mala voluntat, el condemnà a passejar-se tot un dia per la plaça pública, portant una cortisana nua a coll-i-bè. A un altre que a més a més d'haver desertat bravejava falsament d'haver mort dos enemics, li va fer foradar la llengua amb tres cops d'alena. Convençut que era ell mateix, qui havia mort Cirus, i volent que tothom ho pensés i ho digués així, envià presents a Mitrídates, que l'havia ferit el primer, i manà als qui li'ls portaven, de dir-li:
-El Rei t'honora amb aquests presents, perquè havent trobat la gualdrapa del cavall de Cirus, la hi has portada.
El carià que havia fet caure Cirus tallant-li el garró, havent demanat un present, Artaxerxes féu dir als qui li'l portaren:
-El Rei et fa aquest do, perquè has estat el segon d'anunciar-li la bona nova: perquè Artasiras ha estat el primer, i tu el segon que li heu fet saber la fi de Cirus.
Mitrídates es retirà en silenci, baldament afligit; però el desgraciat carià es deixà endur per la seva bajaneria a una passió molt comú als homes. Corromput sens dubte per la seva fortuna present, i persuadit que podia aspirar de seguida a coses superiors al seu estat, no volgué rebre els presents com una recompensa de la bona notícia, ans començà a enfellonir-se, innovant els déus per testimonis i escridassant-se, que ningú més que ell havia mort Cirus, i que li'n prenien injustament la glòria. El Rei en saber-ho s'irrità una cosa de no dir, i manà que li tallessin el cap; però la reina mare, que era present:
-No castiguis així aquest miserable carià, oh Rei;-digué-deixa'm fer a mi, que rebrà la digna paga d'haver parlat tan temeràriament.
I permetent-li-ho el Rei, Parisatis féu agafar l'home pels botxins i manà que el turmentessin durant deu dies, després que li arrenquessin els ulls i li aboquessin bronze fos dins les orelles, fins que morís.
Poc temps després, Mitrídates finà miserablement per la mateixa imprudència. Convidat a un sopar, al qual assistiren els eunucs del Rei i els de la seva mare, hi anà guarnit amb la roba i l'or de què el Rei li havia fet present. Quan van arribar a l'hora de beure, el més considerable dels eunucs de Parisatis li diu: