Cirus convocà els generals i digué:
-Xènias i Pasió ens han abandonat. Però sàpiguen bé que no s'han salvat pas com uns esclaus fugitius. Sé bé on van, i no se m'han escapolit pas. Tinc trirrems per poder agafar el bastiment llur. Però, pels déus, el que és jo no els perseguiré pas. No dirà ningú que jo, mentre algú és amb mí me'n serveixo, i quan se'n vol anar l'agafo, el malmeno i l'expolio dels seus cabals. Que se'n vagin doncs, sabent que es porten més malament amb mi que no pas jo amb ells. I més: jo tinc en el meu poder llurs fills i llurs dones, custodiats a Tral·les: però no les en privaré pas, sinó que les recobraran per amor de llur passada virtut envers mí.
Així parlà Cirus; i els grecs, si algun no tenia gaire delit per l'expedició, en sentir la bondat de Cirus el seguiren amb més gust i amb més daler.
Després d'això Cirus fa quatre etapes, vint parasangues, fins al riu Chalos, que té d'amplària un pletre, i és ple de peixos grans i mansuets, que els sirians tenen per uns déus i no permeten que se'ls faci cap mal, com tampoc als coloms. Les viles on van atendar eren de Parisatis, donades per a la seva cintura (2).
D'allí, fa cinc etapes, trenta parasangues, fins a les fonts del riu Dardes, l'amplària del qual és d'un pletre. Allí hi havia el palau de Bèlesis, governador de la Síria, amb un jardí tot gran i bell, que tenia tot el que cada estació produeix. Cirus l'arrasà i cremà el palau.
D'allí fa tres etapes, quinze parasanges, fins a les vores de l'Èufrates, que té quatre estadis d'ample: i s'aixeca allí una ciutat gran i rica, Tàpsac per nom. Hi romanen cinc dies. Cirus, havent enviat a cridar els generals grecs, els diu que el camí serà contra el Gran rei, cap a Babilònia i els dóna ordre de fer-ho saber als soldats, i de convèncer-los de seguir-lo. Els generals convoquen una assemblea i ho anuncien. Els soldats s'enfurismen contra els generals, i diuen, que sabent-ho feia temps, els ho han tingut amagat. Es neguen a anar endavant, si no els donen tants de diners com als grecs que precedentment havien acompanyat Cirus en el viatge cap al seu pare, i això no anant pas a combatre, sinó quan Cirus havia estat cridat pel seu pare. Els generals ho reporten a Cirus, el qual promet de donar a cada home cinc mines (3) d'argent, a llur arribada a Babilònia, i la soldada sencera fins a deixar-los de bell nou aposentats a Jònia.
La majoria dels grecs són convençuts així. Però Menó, abans que es vegés clar el que farien els altres soldats, si seguirien Cirus o no, convoca el seu exèrcit separadament dels altres i diu:
-Soldats, si em creieu, sense perill ni fatiga us fareu estimar més de Cirus que els altres soldats. Què us mano de fer? Ara Cirus suplica als grecs de seguir-lo contra el rei. Jo doncs us dic que ens cal passar el riu Èufrates abans que no es vegi clar el que els altres grecs respondran a Cirus. Si voten per seguir-lo, vosaltres semblareu la causa, havent començat a passar, i com als més zelosos Cirus us en sabrà grat i us ho pagarà: i sap pagar millor que ningú. Si els altres voten que no, refarem tots plegats el camí: i com a únics que haureu obeït, com a més fidels, us farà servir per a les guarnicions, i per als comandaments de companyies, i en qualsevol altra cosa que li demaneu jo sé que trobareu en Cirus un amic.
Havent sentit aquestes paraules obeeixen i travessen, abans que els altres hagin respost. Cirus, en adonar-se que passen, se n'alegra tot, i envia Glos a dir a l'exèrcit:
-Des d'ara jo tinc de què lloar-vos, soldats: però vosaltres també tindreu de què lloar-me a mí, jo m'hi basquejaré, o creieu que no sóc ja Cirus!
Els soldats, plens de grans esperances, li desitgen una bella fortuna. A Menó, diuen, li envià presents esplèndids. Això fet, Cirus travessa, seguit de tota la resta de l'exèrcit.
Dels que passaren el riu, ningú no es mullà més amunt del pit. Els Tapsaquesos deien que mai aquell riu no havia estat passador a peu fins aleshores, sinó en barques; les quals Abròcomas adelantant-se les havia cremades, a fi que Cirus no pogués passar. Semblava doncs que era cosa dels déus, i que clarament el riu s'havia enretirat davant de Cirus, com davant del rei futur.
D'allí travessa la Síria, en nou etapes, cinquanta parasangues, i arriben a les vores de l'Araxes. Hi havia en aquell indret tot de pobles curulls de blat i de vi. Hi romanen tres dies i hi fan provisions.
(1) Sis pletres, o poc més de 180 m.
(2) Els reis de Pèrsia concedien a llurs dones la propietat de països i viles perqué amb les rendes es mantinguessin i es vestissin. Sovint cada feu d'aquests es designava amb el nom de la peça de vestit que era destinat especialment.
(3) La mina pèrsica valia 125 dracmes, l'àtica 100. Una dracma equivalia a poc menys del franc.
CAPÍTOL V
MARXA A TRAVÉS DE L'ARÀBIA DESERTA
D'allí travessa l'Aràbia, tenint l'Èufrates a la dreta, i fa cinc etapes en un desert, trenta-cinc parasangues. En aquest país la terra és una plana, tota igual com un mar, i plena de donzell. Si hi ha res més de planta o de canya, tot és benolent, com aromes: però d'arbre no n'hi ha cap. Els animals són de tota mena sobretot ases salvatges, molts estruços dels grossos, ostardes i gasel·les. Els genets perseguien aquests animals. Els quals, quan algú els perseguia, s'adelantaven corrents i s'aturaven: perquè corrien molt més de pressa que els cavalls; llavors, quan els cavalls els atrapaven de bell nou, tornaven a fer el mateix i no hi havia manera, d'atrapar-los, sino que els genets, escalonant-se a distàncies, els cacessin rellevant-se els cavalls. La carn dels que van agafar s'assemblava a la del cèrvol, però més fina. D'estruç ningú va agafar-ne; els genets que en perseguiren algun, aviat desdigueren: perquè se'ls allunyava escapat, corrent amb totes les cames, i aixecant les ales que les feia servir a tall de vela. Ara, les ostardes, si un les fa aixecar llestament, és fàcil d'agafar-les; perquè tenen la volada curta, com les perdius, i de seguida es rendeixen. Llur carn era exquisidíssima.
Després d'haver travessat aquesta contrada, arriben a les vores del Mascas, ample d'un pletre. Allí hi ha una ciutat deserta, gran, anomenada Corsota: i el Mascas la banya tot al voltant en cercle. Hi resten tres dies i hi fan provisions.
D'allí fan, en tretze etapes, noranta parasangues de desert, tenint sempre l'Èufrates a la dreta, i arriben a les Portes. En aquestes jornades moltes atzembles moriren de fam; no hi havia ni farratge ni arbres: tot el país era pelat. Els que hi habiten desenterren al llarg del riu unes pedres moleres, que faisonen i porten a Babilònia: les hi vénen, i en canvi compren blat, del qual viuen.
El blat mancà a l'exèrcit, i no era possible de comprar-ne sinó al mercat lidià, en el camp bàrbar de Cirus a quatre sigles la càpita de farina de forment o d'ordi (1). Ara, el sigle val set òbols i mig i la càpita feia dues quènices àtiques. Els soldats, doncs, es mantenien de carn.