Quatre anys més tard ella continuava sense revelar-li gairebé cap detall sobre la seva vida privada o el seu passat. En una ocasió ell va posar en pràctica els seus coneixements sobre l'art del perdiguer amb ella. Va tenir una llarga xerrada amb en Holger Palmgren (que no va semblar sorprès de veure'l), i el que finalment va esbrinar no va augmentar la seva confiança en la noia. Mai no n'hi va dir ni una paraula ni li va fer saber que havia estat ficant el nas a la seva vida. Al contrari: va amagar-li la seva inquietud i va estar més a l'aguait.
Abans que aquell estrany vespre s'acabés, l'Armansky i la Salander van arribar a un acord. A partir d'aleshores ella agafaria investigacions i treballaria per a ell com a independent. Rebria uns petits ingressos mensuals tant si li encomanaven feines com si no. Els diners de debò els guanyaria quan li paguessin per encàrrec. Podria treballar de la manera que volgués; al seu torn, ella es comprometia a no fer mai res que el pogués incomodar o posar en entredit el bon nom de Milton Security.
Aquesta solució era avantatjosa per a l'Armansky l'empresa i la Salander. Reduïa el problemàtic departament d'investigacions privades a un únic empleat ajornada completa, un collaborador més gran que s'ocupava perfectament de la feina rutinària i de la solvència financera. Tots els encàrrecs complicats o espinosos els delegava a la Salander i a algun altre collaborador independent, que (si les coses es torçaven) responia davant d'altres patrons amb els quals Milton Security no tenia cap responsabilitat. Com que ell li encarregava serveis amb regularitat, ella es guanyava un bon sou. Podria haver guanyat molt més, però la Salander només treballava quan li venia de gust.
L'Armansky l'acceptava tal com era, però amb la condició que no es podia reunir amb els clients. L'encàrrec del dia, malauradament, era una excepció.
Aquell dia la Salander anava vestida amb una samarreta negra que duia estampat un dibuix d'E.T. amb ullals i la frase: «Jo també sóc extraterrestre.» Duia una faldilla negra amb la vora tota esfilagarsada, una jupa de cuir negra, curta i desgastada, un cinturó ple de tatxes, unes botes Doc Martens de les grosses i mitjons amb ratlles horitzontals verdes i vermelles que li arribaven fins als genolls. S'havia maquillat amb uns colors que indicaven que potser patia de daltonisme. Dit d'una altra manera, anava feta un cromo.
L'Armansky va sospirar i va girar la vista cap al convidat, un client vestit d'una manera conservadora i amb ulleres gruixudes. En Dirch Frode, advocat, havia insistit a fer la reunió i poder fer preguntes al collaborador responsable de l'informe. L'Armansky havia remogut cel i terra per evitar que la reunió tingués lloc, dient que la Salander estava refredada, que no hi era o que estava desbordada per la feina. I l'advocat havia replicat amb tota la serenitat del món que tant era; que l'assumpte no era tan urgent i que podia esperar un parell de dies sense cap problema. Finalment, no hi va haver cap manera d'impedir que es trobessin. Ara mateix en Frode, que semblava acostar-se als setanta, contemplava la Lisbeth amb una evident fascinació. La Salander, al seu torn, se'l mirava amb una expressió que no revelava gens ni mica de simpatia.
L'Armansky va tornar a sospirar i va mirar una vegada més la carpeta que ella li havia deixat a la taula amb l'etiqueta Carl Mikael Blomkvist. El nom anava acompanyat d'un número de la Seguretat Social meticulosament anotat a la coberta. Va pronunciar el nom en veu alta. Herr Frode va sortir del seu embadaliment i es va tombar cap a l'Armansky.
—I doncs, què em poden dir sobre en Mikael Blomkvist? —va dir.
—Aquesta és la senyoreta Salander, que ha preparat l'informe. —L'Armansky va dubtar un segon i aleshores va prosseguir amb un somriure que pretenia generar confiança, però que va semblar ple de disculpes—. No es deixi enganyar per la seva joventut. Es, sens dubte, la nostra millor investigadora.
—N'estic convençut —va respondre en Frode en un to sec que indicava el contrari—. Expliqui'm què ha trobat.
Estava clar que en Frode no tenia ni idea de com actuar amb la Salander i va decidir plantejar la pregunta directament a l'Armansky, com si ella no fos a la sala. La Salander va fer un globus enorme amb el xiclet. I abans que l'Armansky pogués respondre, va dir:
—Podries preguntar al client si s'estima més la versió llarga o la curta.
Es va fer un breu silenci enutjós abans que en Frode es girés per fi cap a la Salander i provés de reparar l'error tot assumint un to amistós i paternal.
—Els estaria molt agraït si aquesta jove senyoreta em fes un resum verbal dels resultats.
Per un moment l'expressió de la noia va ser tan sorprenentment hostil que una esgarrifança freda va recórrer l'espinada d'en Frode. Llavors, tot d'una, la seva expressió es va endolcir i en Frode es va preguntar si s'ho havia imaginat tot. Quan va començar a parlar, ho va fer com una funcionària de l'Estat.
—Abans que res, permeti'm que li digui que no ha estat un encàrrec gaire complicat, llevat del fet que la descripció de la tasca en si era un xic vaga. Vostè volia saber «tot el que es pogués desenterrar» sobre ell, però no va donar cap indicació de si buscava res en concret. Per aquesta raó l'informe és una mena de barrija-barreja de la seva vida. Té 193 pàgines, però 120 són fotocòpies d'articles que ha escrit o de retalls de premsa. En Blomkvist és un personatge públic amb pocs secrets i no gaire cosa per amagar.
—Però té secrets? —va demanar en Frode. —Tothom té secrets —va replicar ella, impertorbable—. Només es tracta d'esbrinar de quina mena. —L'escolto.
—En Mikael Blomkvist va néixer el 18 de gener del 1960; per tant, té 43 anys. Va néixer a Borlànge, però no hi ha viscut mai. Els seus pares, Kurt i Anita Blomkvist, tenien prop de trenta-cinc anys quan el nen va néixer. Tots dos són morts. El pare era installador de maquinària i viatjava força. La mare, pel que he pogut esbrinar, sempre va ser mestressa de casa. La família es va mudar a Estocolm quan en Mikael va començar l'escola. Té una germana tres anys més jove que es diu Annika i que és advocada. També té cosins i cosines. Arriba o no arriba, aquest cafè?
Això últim anava adreçat a l'Armansky que es va afanyar a servir tres cafès del termos que havia demanat per a la reunió. Va indicar a la Salander que continués.
—El 1966, doncs, la família vivia a Lilla Essingen. En Blomkvist va anar primer a l'escola de Bromma i després a l'institut de Kungsholmen. Es va graduar amb bones notes… n'hi ha fotocòpies a la carpeta. A l'institut, va estudiar música i va tocar el baix en un grup de rock que es deia Bootstrap i que va treure un single que va sonar a la ràdio l'estiu del 1979. Després de l'institut va treballar de cobrador de tiquets al metro, va estalviar diners i va viatjar per l'estranger. Va ser fora un any, principalment voltant per l'Àsia: índia, Tailàndia i una marrada per Austràlia. Va començar a estudiar periodisme a Estocolm quan tenia 21 anys, però va interrompre els estudis després del primer any per fer el servei militar al cos de fusellers de Kiruna, a Lapònia. Es tractava d'una mena d'unitat de milhomes i va sortir-ne amb bona puntuació. Després del servei militar va acabar periodisme i des d'aleshores ha treballat en aquest camp. Com ho vol de detallat?
—Simplement expliqui'm el que consideri important.
—Si fa no fa, és com el porquet amb sentit pràctic del famós conte. Fins ara ha sigut un periodista excellent. A la dècada dels vuitanta va tenir moltes feines temporals, primer a la premsa de províncies i després a Estocolm. La llista és al dossier. El seu punt d'inflexió va arribar amb l'article sobre la Banda de l'Ós… els lladres de bancs que ell va identificar.
—Kalle Blomkvist.
—No suporta aquest malnom, cosa comprensible. Si a mi em diguessin Pippi Calcesllargues en un titular algú acabaria amb la cara trencada.