A l'Armansky no li feia gaire el pes aquesta àrea de negoci. Era problemàtica i menys lucrativa. Es basava molt més en el seny i l'experiència dels collaboradors que no pas en els seus coneixements sobre tecnologia de les telecomunicacions o installació d'aparells de vigilància. Les investigacions personals eren acceptables quan es tractava de verificar informacions i currículums abans de contractar algú; de corroborar les sospites que algun empleat havia filtrat informació de l'empresa o de detectar alguna activitat delictiva. En aquests casos els perdiguers eren part integrant de l'activitat operativa. Però no poques vegades els clients arrossegaven problemes privats que tenien tendència a comportar conseqüències no desitjades. «Vull saber amb quina de mena de cràpula surt la meva filla… Em sembla que la meva dona em fia el salt… El nano és bon xaval, però es fa amb males companyies… M'estan fent xantatge…» Sovint l'Armansky els deia directament que no. Si la filla havia arribat a la majoria d'edat tenia dret a sortir amb el cràpula que volgués, i si a algú li semblava que la dona li feia el salt, això ho havien de solucionar els dos cònjuges. En totes aquestes investigacions s'amagaven trampes que podien dur a un escàndol i crear problemes legals a Milton Security. Per aquesta raó en Dragan Armansky supervisava de molt a prop aquests encàrrecs, tot i que els guanys fossin modestos.
L'assumpte d'aquell matí era una d'aquestes investigacions personals. L'Armansky es va allisar la ratlla dels pantalons abans de reclinar-se a la còmoda butaca. Llavors es va mirar desconfiadament la seva collaboradora, la Lisbeth Salander, que tenia trenta-dos anys menys que ell. I va pensar per enèsima vegada que ningú semblava més fora de lloc en una prestigiosa empresa de seguretat que ella. La desconfiança era alhora assenyada i irracional. Segons el parer de l'Armansky la Salander era, sens dubte, la investigadora més competent que havia conegut en tots els anys al negoci. Durant els quatre anys que havia treballat per a ell, mai no havia ficat la pota en cap feina ni havia lliurat ni un sol informe mediocre.
Al contrari, els seus informes eren de primera. L'Armansky estava convençut que tenia un do únic i irrepetible. Qualsevol podia verificar informacions o subornar algú per donar un cop d'ull a les fitxes policials. Però la Salander tenia imaginació i sempre li portava alguna cosa diferent del que ell s'esperava. Com s'ho manegava? Mai no ho havia entès. De vegades li feia l'efecte que la seva habilitat per recollir informació era màgia pura. Es coneixia els arxius de la burocràcia de dret i del revés. I, per damunt de tot, tenia l'habilitat de ficar-se a la pell de la persona que estava investigant. Si amagava algun drap brut, ella el treia a la llum com un míssil de creuer.
Era incontestable, sempre havia tingut aquest do.
Els seus informes podien ser una veritable catàstrofe per a l'individu que es posés a l'abast del seu radar. L'Armansky no oblidaria mai la vegada que li va encarregar fer una comprovació rutinària sobre un investigador de la indústria farmacèutica abans de comprar una participació majoritària de l'empresa. S'havia calculat que per enllestir la feina caldria una setmana, però la cosa es va allargar. Després de quatre setmanes de silenci i de diversos recordatoris, dels quals ella va fer cas omís, la Salander va tornar amb un informe en el qual documentava que l'individu en qüestió era un pedòfil. En dues ocasions havia pagat per tenir relacions sexuals amb una prostituta de tretze anys de Tallinn, i hi havia indicis que tenia un interès malsà per la filla de la dona amb qui vivia actualment.
La Salander tenia costums que de vegades feien sortir de polleguera l'Armansky. En el cas del pedòfil, no va agafar el telèfon per trucar a l'Armansky ni va irrompre al seu despatx demanant-li una reunió urgent. Al contrari, sense indicar-li ni amb un sol comentari que l'informe podia contenir material explosiu, l'hi va deixar damunt la taula un vespre, just quan l'Armansky ja marxava a casa. Se'l va endur i no el va llegir fins a la nit, molt tard al seu xalet de Lidingò, mentre es relaxava davant la tele amb la seva dona i una ampolla de vi.
L'informe tenia, com sempre, una precisió gairebé científica, amb notes a peu de pàgina, citacions i fonts de referència. Les primers pàgines detallaven l'historial del subjecte: formació, carrera i situació econòmica. Fins a la pàgina 24 la Salander no deixava caure la bomba dels viat-gets a Tallinn, amb el mateix to sec com la pols que havia emprat per informar que vivia a Sollentuna i que conduïa un Volvo blau fosc. Per sustentar les seves afirmacions, es remetia a un exhaustiu apèndix que incloïa fotografies de la nena de tretze anys en companyia del subjecte. Les fotos les havia fet al passadís d'un hotel de Tallinn, i l'home tenia la mà sota el jersei de la nena. La Salander havia seguit la nena en qüestió i l'havia convençut perquè enregistrés el seu testimoni en una cinta.
L'informe havia provocat el caos que precisament l'Armansky havia volgut evitar. En primer lloc, va haver d'empassar-se uns quants comprimits que el metge li havia receptat per a l'úlcera. Tot seguit havia trucat al client per convocar-lo a una desagradable reunió d'emergència. I finalment (malgrat les ferotges reticències del client) es va veure obligat a remetre el material a la policia. Això va significar que Milton Security s'arriscava a veure's atrapada en un laberint d'acusacions i contraacusacions. Si les proves de la Salander no es podien demostrar o si l'home era exculpat, la companyia s'arriscava a un judici per calúmnies. Un malson!
Tanmateix, no va ser la desconcertant manca d'implicació emocional de la Lisbeth Salander el que més el va empipar. Milton tenia una imatge conservadora, d'estabilitat. I la Salander encaixava amb aquesta imatge com una excavadora en un saló nàutic. La investigadora estrella de l'Armansky era una dona jove, pàllida i gairebé anorèctica, que duia els cabells extremament curts i pírcings al nas i a les celles. Tenia una abella d'uns dos centímetres tatuada al coll, un braçalet tatuat al voltant del bíceps del braç esquerre i un altre al voltant del turmell esquerre. Quan li agafava per dur un top de tirants, l'Armansky també podia veure que portava un tatuatge d'un drac enorme a l'espatlla dreta. Era pèl-roja natural, però es tenyia els cabells d'un negre intens. Feia la pinta d'acabar de sortir d'una orgia d'una setmana en companyia d'una banda de heavy metal.
En realitat no tenia cap trastorn alimentari, l'Armansky n'estava segur. Al contrari, semblava consumir tota mena de menjar porqueria. Senzillament, era de constitució prima, amb uns ossos escanyolits que li donaven una aparença fràgil i delicada, les mans menudes, els canells escardalencs i els pits infantils. Tenia 24 anys, però de vegades semblava que en tingués 14.
Una boca ampla, un nas menut i uns pòmuls prominents li conferien un aire gairebé oriental. Els seus moviments eren ràpids i aràcnids, i quan treballava a l'ordinador els dits li volaven sobre el teclat. La seva constitució extrema hauria fet impossible una carrera com a model, però amb el maquillatge adient a la cara hauria pogut sortir a qualsevol cartell publicitari del món sencer. De vegades duia pintallavis negre i, tot i els tatuatges i els pírcings al nas i a les orelles, era… bé… atractiva. Era inexplicable.
El fet que la Salander treballés per a en Dragan Armansky no deixava de ser desconcertant. No era la mena de dona amb qui es relacionava normalment, i menys encara per oferir-li una feina.
L'havia contractat com a noia dels encàrrecs. En Holger Palmgren, un advocat jubilat a mitges que s'ocupava dels assumptes personals del vell J. F. Milton, havia dit a l'Armansky que aquesta Lisbeth Salander era una noia llesta amb «una manera de ser difícil». En Palmgren li havia suplicat que li donés una oportunitat, cosa que l'Armansky havia promès fer a contracor. En Palmgren era de la mena d'homes als quals un «no» els incita a redoblar els esforços; així doncs, era més fàcil dir que sí de seguida. L'Armansky sabia que en Palmgren treballava amb joves problemàtics i altres inadaptats socials, però que tenia criteri.