- Sí, això és, Huck, això és: encara que si dieu, quan feu la colgada, «fava, endins; berruga, vés: vés-te'n i no em carreguis més!» és millor. Així és com ho fa Joe Harper, i ha estat a prop de Coonville, i gairebé per tot. Però, digueu: Còm ho feu per guarir-les amb un gat mort?
- Ves, agafeu el gat i us en aneu i entreu al cementiri, tard, al volt de la mitja nit, i aneu on algun dolent hagi estat enterrat; i quan serà mitja nit un dimoni vindrà, o potser dos o tres, però no els podreu llucar: només podreu sentir una cosa com el vent, o bé podreu sentir-los enraonar; i quan se'n duran aquell company, els tirareu el gat al darrera i direu: «El dimoni segueix el cos mort, el gat segueix el dimoni, les berrugues segueixen el gat, i jo ja estic sense!» Això convenç qualsevol berruga.
- Sembla bona cosa. Ho heu provat mai, Huck?
- No, però la vella Hopkins m'ho digué.
- Bé, doncs: em penso que deu ser veritat, perquè diuen que és bruixa.
- Diuen! O Tom! Jo sé que ho és. Ella va embruixar mon pare. El meu pare ho diu ell mateix. Un dia feia camí, i va veure que ella l'estava embruixant; així és que va agafar un roc, i, si ella no s'hagués fet escàpola, l'hauria bé ensopegada. Doncs bé: aquella mateixa nit va anar de corcoll dins un cobert on jeia embriagat, i es va petar el braç.
- Això esparvera. I còm ho va conèixer que ella l'embruixava?
- Senyor! Bé prou que us ho dirà, mon pare. Mon pare diu que, quan us miren d'allò més enravenades, és que us embruixen, sobretot si remuguen. Perquè quan remuguen diuen el Parenostre a la inversa.
- Digueu, Huck: quan hi anireu a fer la provatura del gat?
- Aquesta nit. Em penso que aquesta nit aniran a cercar l'ànima del vell Hoss Williams.
- Però si l'enterraren dissabte, Huck. Voleu dir que no se'l van endur dissabte a la nit?
- I ara! Què dieu! Llurs encisos no podien pas reeixir fins a la mitja nit, i aleshores ja és diumenge. Als dimonis no els agrada gaire que el diumenge els esquitxi, em penso.
- No se m'hauria acudit. És veritat. Voldreu que hi vagi amb vós?
- És clar… Si no teniu por.
- Por! No és fàcil. Que miolareu per avisar-me?
- Sí, i vós feu un miol de resposta, si us vaga. La darrera vegada vaig estar-me miolant per allí fins que el vell Hays va començar a engegar-me rocs, tot dient: -Gat del diastre!- així és que li vaig tirar una rajola per la finestra; però moixoni!
- Ben segur. Aquella nit no vaig poder miolar perquè la meva tia em sotjava; però aquesta vegada miolaré. Escolteu, Huck: què és això?
- No és més que una paparra.
- On l'heu arreplegada?
- Al bosc.
- Què en voleu?
- No ho sé. No la vull pas vendre.
- Molt bé. És una paparra d'allò més petita, per això.
- Oh! És de bon fer el rebaixar una paparra que no us pertany. Jo n'estic satisfet. És prou bona per a mi.
- Uix! N'hi ha una mala fi, de paparres. En podria tenir un miler, si volgués.
- Bé, doncs; per què no les teniu? Perquè massa sabeu que això són brocs. És una paparra ben primerenca, trobo. És la primera que he vist aquest any.
- Escolteu, Huck: us la barato per la meva dent.
- Deixeu-me-la veure.
Tom es va treure un tros de paper i va desenrotllar-lo curosament. Huckleberry li pegà una mirada afanyosa. La temptació era ben forta. A la fi digué:
- És de bo de bo?
Tom aixecà sos llavis i mostrà el forat.
- Vaja, molt bé- digué Huckleberry; -tracte és tracte.
Tom ficà la paparra dins la capsa de pistons que havia estat darrerament presó de l'escarabat, i els minyons es separaren, tot sentint-se cadascú més ric que no pas abans.
En arribar Tom al petit bastiment isolat de l'escola, hi entrà bruscament, a grans passos, com si hagués vingut amb honrada celeritat. Plantà son capell al penjador, i es precipità a son seient amb una abrivada aqueferadíssima. El mestre, entronitzat a l'altura, damunt sa gran cadira de braços i de cul estellat, feia una bacaina, a la non-non de la bonior soporífera de l'escola. La interrupció el desvetllà.
- Tomàs Sawyer!
Tom sabia que el seu nom, pronunciat tot sencer, era averany de mal temps.
- Senyor!
- Munteu aquí. Digueu-me còm és que heu tornat a venir tard, com teniu per costum.
Tom estigué a punt de cercar aixopluc sota una mentida; però aleshores veié dues llargues trenes de cabell groguís penjant damunt una esquena, i les reconegué, en virtut d'aquella elèctrica simpatia de l'amor; i al costat d'aquella personeta hi havia l'únic lloc vacant de la banda de les noies. Tot seguit digué:
- M'HE ATURAT A PARLAR AMB HUCKLEBERRY FINN!
El mestre sentí que se li aturava el pols, i restà amb els ulls encantats, sense esma. La bonior de l'escola cessà; els alumnes es preguntaren si aquell minyó insensat havia perdut el seny. El mestre digué:
- Heu fet… què?
- M'he aturat a parlar amb Huckleberry Finn.
Les paraules no havien estat mal enteses.
- Tomàs Sawyer, aquesta és la confessió més astoradora que mai hagi sentit. La simple fèrula és poc per aquest delicte. Traieu-vos el gec.
El braç del mestre maldà fins a cansar-se, i el dipòsit de regles minvà notablement. Aleshores vingué aquella orde:
- Ara aneu i seieu amb les noies! I que això us serveixi d'escarment.
Les rialletes que es mobilitzaren pels àmbits de la cambra semblà que avergonyissin el noi; però, de fet, aquesta resulta la causà més aviat l'adorativa temença envers la seva ídola inconeguda i el goig paorós que li proporcionava la seva sort enlairada. S'assegué a l'extrem del banc de pi, i la noia se'n retirà una mica, amb un moviment de cap. Contactes de colzes i llambregades i murmuris atravessaren la cambra; però Tom seia tot quiet, amb els braços damunt el pupitre llarg i baix que tenia al davant, i semblava que estudiés en son llibre. De mica en mica l'atenció dels altres el deixà de banda, i l'acostumat murmuri de l'escola surà una vegada més per l'aire ensopit. Al cap de poc el minyó començà de fer lliscar furtives llambregades envers la noia. Ella ho reparà, li féu una llengota, i li girà el cap per espai d'un minut. Quan ella tornà a mirar-lo amb tota cautela, hi havia un préssec davant d'ella: ella l'empenyé cap enfora. Tom tornà a acostar-lo dolçament: ella l'empenyé de bell nou, però amb menys animositat. Tom pacientment, va tornar-lo a son lloc: aleshores ella deixà que hi romangués. Tom escritotejà a la seva pissarra: «Preneu-lo, si us plau; en tinc més». La noia pegà llambregada a aquelles paraules, però no féu cap senyal. Aleshores el noi començà a dibuixar alguna cosa a la pissarra, tot amagant la seva obra amb la mà esquerra. Per algun temps la noia refusà de pendre'n coneixement; però la seva humana curiositat no trigà a manifestar-se per indicis tot just perceptibles: El minyó seguia treballant, aparentment, sense dar-se'n compte. La noia féu una mena d'intent que no la comprometés, per a veure-ho; però el minyó no revelà que en tingués esment. A la fi ella va caure, i murmurà amb certa vacil·lació: