- Bé, d’acord -va dir Kiril-. I Tender?
Tender és el segon ajudant de laboratori. Es bon paio, tranquil.
- És una mica gran -vaig contestar-. A més a més, té canalla…
- Tant se val. Ja ha estat a la Zona.
- Entesos -vaig contestar-. Agafem Tender.
Kiril es va quedar mirant el mapa mentre que jo em vaig dirigir, sense torbar-me, al Bortx, amb la gola seca i amb ganes de cruspir-me un bon tiberi.
Em vaig presentar l’endemà al matí a les nou, com sempre, i vaig ensenyar el meu passi. Al lloc de control hi havia aquell espàrrec de sergent al qual jo havia clavat una castanya l’any passat quan, borratxo, s’arrapava a la Guta.
- Hola -em va saludar-. T’estan buscant per tot l’institut, Pèl-roig…
El vaig interrompre d’una forma educada a més no poder.
- No em diguis Pèl-roig, i no passis per company meu, tu, plom de tio!
- Déu meu, Pèl-roig! -em va contestar-, però si tothom et diu així.
Abans d’anar a la Zona estava excitat i, a més a més, totalment sobri. Així que el vaig agafar per la corretja i li vaig explicar amb tots els detalls qui era, i en quines condicions va ser concebut per la seva mare. Ell va escopir, em va tornar el passi i, aquesta vegada sense cap mena de tendresa, em va anunciar:
- Redrick Shuhart, s’ha de presentar immediatament davant el capità Herzog, responsable del Departament de Seguretat.
- Això és una altra cosa -li vaig dir-. Si sempre parles així, aviat t’apujaran el sou.
Mentres, però, pensava: Què vol dir això? Per què em necessita el capità Herzog en hores de servei? Bé, em presentaré. El seu despatx és al segon pis, és un bon despatx amb reixa a les finestres, com a les comissaries.
Ell, Willy, estava assegut al seu escriptori, xuclava la seva pipa i picava coses a màquina. En un racó, un petit sergent fullejava alguna cosa en un armari metàl·lic. Devia ser algú nou, encara no el coneixia. En el nostre Institut, hi ha més sergents que en qualsevol Divisió, i tots són corpulents, sans i amb les galtes rosades, no els obliguen a anar a la Zona i tan se’ls en fot dels problemes mundials.
- Bon dia -vaig dir-. M’ha demanat?
Willy em mirava com si jo fos un lloc buit, va apartar la màquina d’escriure i va començar a fullejar una enorme carpeta que havia col·locat davant seu.
- Redrick Shuhart? -va preguntar.
- Jo mateix -vaig contestar, i em van agafar unes ganes de riure que a penes em vaig poder contenir. S’apoderava de mi una mena de riallada nerviosa.
- Quant temps fa que treballa a l’institut?
- Dos anys. Aquest any és el tercer.
- La seva família?
- No en tinc -vaig contestar-. Sóc orfe.
Aleshores es va girar cap al petit sergent i li va ordenar amb veu severa:
- Sergent Lummer, vagi als arxius iporti’m la carpeta número cent cinquanta.
El petit sergent va saludar i va desaparèixer, mentre que Willy va tornar a tancar la seva carpeta, tot preguntat-me ombrívolament:
- Tornes a començar?
- Què és el que torno a començar?
- Ho saps molt bé. He rebut un altre informe sobre tu.
Ja hi som, vaig pensar.
- I d’on ha vingut aquest informe?
Ell va arrufar les celles i es va posar a donar cops amb la pipa sobre el cendrer.
- Això no és assumpte teu -va dir-. En nom de la nostra antiga amistat t’aviso: deixa aquesta història, deixa-la per sempre. Perquè si t’agafen per segona vegada, no te’n sortiràs pas amb sis mesos. A més a més, et fotran fora de l’Institut, de seguida i per sempre, ho entens?
- Ho entenc -vaig contestar-. I tant que ho entenc.
Però ell ja no em mirava, en canvi xuclava la seva pipa buida i fullejava el paperam. Això vol dir que havia tornat el sergent Lummer amb la carpeta número cent cinquanta.
- Gràcies, Shuhart -va dir el capità Willy Herzog, de malnom Panxa Grossa-, Això és tot el que volia saber. Se’n pot anar.
Bé, jo vaig anar al vestuari, em vaig posar la granota, vaig encendre una cigarreta i, durant tot aquest temps em preguntava: qui m’ha delatat? Si és algú de l’Institut, tot són mentides, perquè ningú d’aquí no sap res sobre mi, no pot saber-ne res. Si l’informe ve de la policia… però és el mateix, què poden saber sobre mi a part dels meus assumptes antics? O deu haver picat Voltor? Aquest vendria la seva pròpia mare per sortir net ell. Però Voltor no pot ser tampoc, ell no sap res sobre mi, ara. Em trencava les banyes però no en treia l’entrellat. Bé, tant se me’n fot! La darrera vegada vaig anar a la Zona a la nit, ara fa una setmana; he venut gairebé tot el que hi havia pispat i no em queden quasi gens de peles. No em van agafar in fraganti, i ara no ho faran tampoc, els relliscaré d’entre els dits.
Però quan ja pujava l’escala, vaig tenir una il·luminació sobtada, fins al punt que vaig tornar al vestuari, em vaig asseure i vaig encendre una altra cigarreta. Resultava que avui no havia d’anar a la Zona. Ni demà ni demà passat. El que passava és que els polis tornaven a estar a l’aguait, que no m’havien oblidat, i si m’havien oblidat, llavors algú els deu haver fet recordar-se de mi. En aquell moment no importava gaire qui havia estat. Cap stalker,a no ser que estigués completament sonat, no s’aproparia a la Zona, ni de lluny, si sabés que el vigilen. Ara m’havia d’amagar en el racó més fosc, per poder dir: de quina Zona està parlant? Jo no hi he anat, ni amb un passi des de fa uns quants mesos! Què us ha agafat que esteu empipant a un honrat ajudant de laboratori?
Vaig rumiar tot això i em vaig sentir una mica alleujat de no haver d’anar a la Zona avui. Ara només calia fer-ho saber a Kiril de la manera més delicada possible.
Li vaig dir directament:
- No vinc a la Zona. Quines són les vostres ordres?
De moment, naturalment, va obrir els ulls com unes taronges. Després, visiblement, va ensumar alguna cosa: em va agafar pel colze, em va dur al seu despatx diminut, em va fer seure a la seva taula minúscula i s’hi va instal·lar al costat, a l’ampit de la finestra. Vam encendre unes cigarretes. Silenci. Després, em va demanar amb prudència.
- Què ha passat, Red?
Què li podria haver dit?
- No ha passat res -vaig contestar. Ahir vaig perdre vuit bitllets. El fill de puta de Nunan juga com una màquina, no s’equivoca mai…
- Espera -va dir-. Has canviat d’idea o què?
Llavors vaig deixar anar uns gemecs de tan tens com estava.
- No puc -vaig deixar anar entre dents-. M’és impossible, m’entens? L’Herzog m’ha fet anar el seu despatx.
Es va estovar de cop. Va tornar a tenir l’aire de desgraciat i els seus ulls semblaven de nou els d’un cadell malalt. Va respirar convulsivament, i encenent una altra cigarreta amb la llosca de l’anterior, va dir amb veu baixa:
- Em pots creure, Red, no he dit ni una paraula a ningú.
- Calla -vaig dir-. No es tracta de tu.
- Encara no he dit res a Tender. Li he fet un passi, però ni li he preguntat si volia anar-hi o no…
Vaig fumar en silenci. N’hi havia per riure i plorar alhora; no entenia res de res.
- I què t’ha dit Herzog?
- Res d’especial. Algú m’ha delatat, això és tot.
Em va mirar d’una manera estranya, va saltar de l’ampit de la finestra i es va posar a fer tombs pel despatx. Mentre ell passejava, jo em vaig quedar assegut, fumant i sense dir res. Naturalment ell em feia llàstima i jo tenia ràbia que tot hagués passat d’aquella manera. D’això se’n diu curar algú de la malenconia… Però qui en té la culpa? Jo mateix… Aleshores es va aturar davant meu, i, mentre mirava cap a un costat em va preguntar amb neguit:
- Escolta, Red, quant pot valer un “xuclat” ple?
Al principi no ho vaig entendre, em pensava que volia comprar-ne un en algun lloc, però on es podrien comprar? Qui sap, el meu és potser l’únic al món, i a més a més, ell no tindria mai prou diners: d’on treuria els diners? I després, de sobte, una mica més i m’ofego: què s’ha imaginat, que m’he inventat aquesta història pels calés? Podrit, per qui em prens?… Ja badava la boca per dir-li tot això, però em vaig aturar en sec. Perquè, de fet, per quina altra cosa em pot prendre? Un stalkerés un stalkeri no té més que una idea: tenir com més calés millor, per aquests calés ven la seva idea. Llavors, ell es deu haver dit que ahir vaig, d’alguna manera, tirar l’esquer i que avui l’estic passejant sota els seus ulls per inflar el preu.