- Bé -vaig dir-, ens hem divertit una mica, i ara prou. Mira aquí. En tiraré una que ens guiarà, no la perdis de vista.
Vam envoltar la “calva de mosquit” i vam pujar al turó. Aquest turó tan petit… Fins llavors no me n’havia adonat mai. Però… Doncs ens vam aturar sobre el turó, l’asfalt era a tocar, a una vintena de passes, no pas més. El lloc era net a més no poder, es veia cada bri d’herba, cada fissura. Què hi podria haver de més senzill, semblava? Tirar la femella i au!
No vaig poder llançar-la.
Jo mateix no comprenia el que em passava, però no em decidia de cap de les maneres a tirar la femella.
- Què et passa? -em va preguntar Kiril-. Per què estem aturats?
- Espera -li vaig dir-. Calla, per Déu.
- Bé -vaig pensar- ara llançaré la femella, després passarem, tranquil·lament, no es mourà ni un bri d’herba, i no trigarem ni mig minut a arribar a l’asfalt… De sobte vaig quedar amarat de suor. Em va inundar fins i tot els ulls. Aleshores vaig saber que no tiraria la femella. Allà no. A l’esquerra, totes les que volgueu. És cert que per allà el camí era més llarg, a més a més hi havia unes pedres no gaire acollidores, però allà llançaria la femella. Davant meu no l’hauria llançada per res del món. La vaig tirar a l’esquerra. Kiril no va dir ni piu, va fer girar la “xancla”, la va conduir fins a la femella i només després em va mirar. El meu aspecte no devia ser gaire agradable de veure, perquè de seguida va apartar els ulls.
- No passa res -li vaig dir-. Si donem una volta arribarem més aviat-. I vaig llançar l’última femella sobre l’asfalt.
A partir d’allà tot era més senzill. Vaig trobar la meva fissura, estava neta, la meva estimada, no hi creixia cap porqueria i tenia el mateix color de sempre. La mirava amb un gran goig interior. La meva fissura ens va portar directament a les portes del garatge, millor que totes les fites plegades.
Vaig ordenar Kiril de baixar la “xancla” a un metre i mig d’alçada, em vaig estirar sobre la panxa i vaig començar a mirar per les portes obertes. Al principi, després de tant de sol, no hi veia gens -tot era negre- després, els meus ulls s’hi van acostumar i vaig veure que a primera vista no hi havia cap canvi en el garatge. El camió era al seu lloc, en el clot, nou de trinca, sense forats, sense taques, i al seu voltant el terra de ciment estava com abans, potser perquè hi havia molt poca “gelatina de bruixa”, en el clot. Des de l’última vegada no n’havia tornat a sorgir. Allò que no em va acabar de fer el pes era una cosa d’argent que brillava al fons del garatge, allà on es trobaven els bidons. Això, abans, no hi era. En fi, si brilla, doncs ho deixarem brillar, no ens farem enrere per culpa d’això. I de fet tampoc brilla tant, només una miqueta, i tranquil·lament, quasi diria que amablement… Em vaig aixecar per mirar cap als costats. Els camions sobre la plataforma eren tan nous… que, quasi diria que des de l’última vegada que vaig ser-hi s’havien tornat encara més llampants. Però el camió cisterna, aquest, pobret, s’havia rovellat; aviat plegarà del tot. També hi havia el pneumàtic que havia vist en el mapa. No em va agradar gens aquest pneumàtic. No projectava una ombra normal. El sol estava darrere de les nostres esquenes, en canvi el pneumàtic projectava l’ombra cap a nosaltres. Però tant se val, em vaig dir, és lluny. En general, tot semblava anar bé, podíem començar la feina. Però, tot i així, què era allò de plata? O eren els meus ulls que veien visions? Tant de bo pogués asseure’m tranquil·lament, fer una cigarreta i rúmiar per què hi havia reflexos platejats damunt dels bidons i per què no n’hi havia gens al costat; per què el pneumàtic projectava una ombra tan rara… Voltor Barbridge m’havia explicat alguna cosa sobre les ombres, eren ben estranyes, però inofensives… Amb les ombres, aquí, passen coses curioses. Però, amb tot, què és allò que brilla allà? Semblen com teranyines en els arbres d’un bosc. Quina mena d’aranya les haurà teixides, m’agradaria saber-ho de debò. És que mai no havia vist cap insecte a la Zona. I el pitjor és que el meu “xuclat” era precisament allà, a dues passes dels bidons. L’havia d’haver tret l’última vegada i ja no hi hagués hagut cap més problema. Però és que pesa molt, el podrit. Està ple, és clar. Podia haver-lo aixecat, i portar-lo a l’esquena, però de nit i de quatre grapes… El qui no hagi portat mai els “xuclats”, que ho intenti, és com portar vint litres d’aigua sense galledes. Què havia de fer, doncs, anar-hi o no? Havia d’anar-hi. Si almenys pogués fer un traguet… Em vaig girar cap a Tender i li vaig dir:
- Ara, Kiril i jo, anirem al garatge. Tu et quedaràs aquí com a conductor. Que no se t’acudeixi pensar a conduir sense les meves ordres, encara que la terra s’inflamés sota els peus. Si t’esveres i fas alguna cosa rara, ens tornarem a veure a l’altre barri.
Va sacsejar el cap seriosament: no t’amoïnis, no m’esveraré. El seu nas semblava una pruna, de la bona patacada que li havia fotut… Bé, tranquil·lament vaig desenrotllar els cables, vaig tornar a mirar els reflexos de plata, vaig fer un senyal a Kiril i va començar la baixada. Em vaig col·locar sobre l’asfalt tot esperant que ell baixés per l’altre cable.
- No vagis de pressa -li vaig dir-. Aixecarem menys pols.
Per fi estavem tots dos sobre l’asfalt, la “xancla” es balancejava al costat nostre, els cables es bellugaven als nostres peus. Tender es va abocar per damunt de la barana i ens mirava amb els ulls plens de desesperació.
- Au, anem -vaig dir a Kiril-. Segueix-me a dues passes de distància, mira’m l’esquena i no et despistis.
Vaig començar a caminar. Em vaig aturar al llindar per mirar. De totes maneres és molt més fàcil treballar de dia que de nit. Feia una setmana estava ajagut en aquell mateix indret. Era fosc com en un sepulcre, la “gelatina de bruixa” desprenia les seves llengües blaves, semblants a flametes d’alcohol, fora del forat, del clot; però el súmmum era que la gelatina aquesta no il·luminava gens. Tot semblava encara més fosc a causa d’aquelles llengües. Mentre que, ara, és una altra cosa! Els ulls estan acostumats a la fosca, tot és perfectament visible, es veu fins i tot la pols en els racons menys il·luminats. En efecte, alguna cosa platejada lluïa a dintre, uns fils de plata pujaven des dels bidons fins al sostre, semblants a unes teranyines. Es possible que ho siguin, però val més estar-ne lluny. El que havia d’haver fet era demanar a Kiril que es posés al meu costat, esperar que els seus ulls també s’acostumessin a la penombra i ensenyar-li aquelles teranyines, ensenyar-les-hi amb el dit. Però jo estic acostumat a treballar tot sol. Els meus ulls hi veien bé i vaig oblidar els de Kiril.
Vaig entrar dins el garatge i em vaig dirigir directament cap als bidons. Em vaig ajupir damunt del “xuclat” que semblava net, sense teranyines. El vaig agafar per un costat i li vaig dir a Kiriclass="underline"
- Au, va, agafa’l, però que no et caigui, és pesat…
Vaig aixecar els ulls cap a ell i se’m tallà l’alè: no podia pronunciar paraula. Volia cridar: Espera, no et moguis!, però no em sortia. De fet, encara que hagués pogut, no hauria tingut temps. Tot va anar massa ràpid. Kiril va donar un pas, va creuar el “xuclat”, es va girar cap als bidons i tota la seva esquena va penetrar en aquella cosa de plata. No vaig poder fer res, només tancar els ulls. Era com si fos de pedra, no sentia res, res a part de les teranyines que es trencaven. Amb uns cruixits suaus, fluixos, secs, com els d’una teranyina de debò, només que, és clar, més forts. Així que estava assegut amb els ulls tancats, sense sentir els meus braços ni les meves cames, i Kiril va dir:
- Apa doncs, l’aixequem?
- Som-hi -vaig contestar.
Vam aixecar el “xuclat” i el vam portar cap a la sortida, caminant de costat. El podrit pesava tant que fins i tot portar-lo entre dos costava un ou. Vam sortir al sol i ens vam aturar prop de la “xancla”. Tender estenia ja cap a nosaltres les seves grapes.