- És que algú més atempta contra aquestes troballes?
- I tant.
- Es refereix als stalkers?
- No sé què vol dir això.
- Nosaltres, els de Marmont, anomenem així aquells caps de trons que penetren pel seu compte a la Zona i roben tot el que poden trobar.
- Ja ho veig. No, això és fora de la nostra competència.
- Ja ho crec! D’això, se n’ocupa la policia. Però m’agradaria saber què és el que entra precisament en la seva competència, doctor Pilman.
- Hi ha una fugida permanent de materials de les Zones de la Visita dirigida cap a les mans de persones i organitzacions irresponsables. Nosaltres ens ocupem dels resultats d’aquesta fugida.
- Gràcies. I a vostè, com a científic, no li ve de gust ocupar-se dels miracles extraterrestres?
- Com li diria… Possiblement.
- Així que podem esperar que un bell dia, els habitants de Marmont veuran el seu cèlebre compatriota pels carrers de la seva ciutat natal?
- Sí, és possible.
1. Redrick Shuhart, 23 anys, solter, ajudant de laboratori de la sucursal marmontesa de l’institut Internacional de les Cultures Extraterrestres.
Així que ahir era amb ell al dipòsit, ja era tard, només havíem de treure’ns les granotes i anar-nos-en al Bortx
[1]a remullar la gola amb un parell de copes d’alguna cosa de debò. Jo no tenia res per fer i estava arrepenjat a la paret; ja havia plegat i tenia la cigarreta llesta. Em moria de ganes de fumar, quina llauna, no havia fumat des de feia dues hores, i ell continuava amb tot allò: havia omplert una caixa forta, l’havia tancada i barrada i en aquell moment estava carregant-ne una altra, agafava els “xuclats” del transportador, els examinava un per un de tots els costats (i, diguem-ho de pas, són pesats; sis quilos i mig cadascun) i, rondinant, els col·locava amb compte a dintre.
Déu n’hi do de temps el que s’hi passava amb aquells “xuclats”, i jo diria que sense cap mena de benefici per a la humanitat. En el seu lloc jo ja fa temps que ho hauria engegat tot a dida i m’hauria ocupat d’alguna altra cosa pel mateix sou. Encara que, per altra banda, si ho penso bé, un “xuclat” és una cosa misteriosa de debò, i quasi diria que incoherent. Jo n’he transportats molts sobre l’esquena, però encara ara, cada vegada que en veig un, no puc deixar de quedar-ne admirat. Tot plegat no és res més que dos discos de coure com dos platets de cinc mil·límetres de gruix, més o menys, separats per una distància de quatre-cents mil·límetres. Però, entre ells, en aquesta distància, no hi ha res. Res de res; és buit. Hi pots ficar la mà, o el cap i tot, si és que ets tan boig com per comprovar-ho; segurament hi ha alguna cosa entre ells, una mena de força segons em sembla, perquè ningú no ha pogut ni apropar aquests discos ni allunyar-los.
No amics, us diré que no és gens fàcil descriure aquesta cosa a algú que no l’hagi vista mai, de tan senzilla com sembla, sobretot després que l’hagis examinada bé i que per fi hagis cregut els teus ulls. És el mateix que quan vols descriure una copa a algú, Déu me’n guard: no es pot fer res més que bellugar els dits i renegar a causa de la impotència. Bé, suposem que ho heu entès i si queda algú que encara no ho ha comprès, que agafi els informes de l’institut, i allà, en cada número, hi ha articles sobre els “xuclats”, amb fotos i tot.
Així que Kiril s’està matant amb els seus “xuclats” des de fa quasi un any. Jo estic amb ell des del començament, però fins ara no entenc del tot què vol obtenir. Sigui dit entre nosaltres, no busco especialment comprendre-ho. Que ho entengui primer ell mateix, que sàpiga ben bé de què va i després potser l’escoltaré. De moment veig una cosa: li cal destrossar de totes totes un d’aquests “xuclats”, desfer-lo amb àcid, esclafar-lo sota una premsa, fer-lo fondre al forn. Aleshores ho entendrà tot, el cobriran d’homenatges i de glòria, i tota la ciència mundial s’estremirà d’emoció. Però, segons em sembla, això encara és lluny. De moment, encara no ha arribat a res, l’únic resultat és que s’ha ensopit, ha esdevingut una persona grisa i callada, té els ulls com els d’un gos malalt, fins i tot li ploren. Si fos un altre en comptes d’ell, el portaria a les tavernes nocturnes i altres llocs de disbauxa, i al cap d’una setmana el noi estaria nou de trinca, amb les orelles dreçades i el nas al vent. Però a Kiril, aquest remei no li convé. No val ni la pena de proposar-ho, ell és d’una altra mena.
Doncs, com he dit, érem al dipòsit, i veia en què s’havia convertit, com se li havien enfonsat els ulls, i vaig sentir tanta llàstima d’ell que no ho puc ni explicar. I llavors em vaig decidir. De fet no és que em decidís, però era com si algú em fes parlar per força.
- Escolta, Kiril -vaig dir.
Ell estava dret al meu davant, amb un "xuclat” als braços i amb tota la pinta de voler-s’hi ficar dins ell mateix.
- Escolta, Kiril -vaig repetir-, ¿què me’n diries, d’un “xuclat” ple?
- Un “xuclat” ple? -va preguntar tot arrufant les celles com si li hagués parlat en xinès.
- Que sí -vaig contestar-. La teva trampa hidromagnètica, com li dius… objecte setanta-set B. Amb líquid blau dintre.
Per fi vaig veure que començava a clissar-ho. Va alçar els ulls cap a mi, els va mig aclucar, i darrere de la seva llàgrima de gos va aparèixer una “espurna de la raó”, com li agrada de dir.
- Espera -va dir-. Ple? La mateixa cosa, però plena?
- Això mateix.
- On?
Això el va curar, a Kiril. Les orelles dreçades, el nas al vent.
- Vine -vaig dir-, fumarem una cigarreta.
Ràpidament va ficar el “xuclat” dins la caixa forta, va fer petar la porta, la va tancar amb tres voltes i mitja i vam tornar al laboratori. Per un “xuclat” buit Ernest dóna quatre-cents bitllets trinco-trinco. Per un de ple li podria bombar tota la seva sang podrida, a aquell fill de puta; però creieu-me, si voleu, no hi vaig ni pensar, perquè Kiril va ressuscitar literalment davant els meus ulls, es va convertir de nou en una corda de violí ben estirada que quasi sonava i saltava. Va pujar l’escala saltant els graons de quatre en quatre i no donava ni foc quan algú li’n demanava. Es a dir que li vaig explicar tot: com era, on es trobava i com calia apropar-s’hi de la millor manera. De seguida va treure el mapa, va buscar el garatge en qüestió, el va assenyalar amb el dit i em va mirar; aleshores segurament va entendre per on anava jo. De fet, què hi havia tan difícil d’entendre en tot allò?
- Quin un que n’estàs fet! -va dir somrient-. Bé, som-hi doncs. Demà al matí, sens falta. A les nou demanaré els passis i la “xancla” i a les deu podrem sortir. Entesos?
- Entesos -vaig contestar-. I qui serà el tercer?
- Per què ens en cal un altre?
- I ara! No anem pas a una costellada amb paies. I si et passa res? És la Zona. Tot ha d’estar en ordre.
Va somriure una mica tot arronsant les espatlles.
- Com vulguis. Ho coneixes millor que jo.
I tant que ho coneixia millor que ell! Ja sé que em volia fer un favor, es preocupava per mi; em volia protegir: el tercer fa nosa, hi anirem tots dos, no direm ni piu, ningú no sabrà qui ets. Només jo n’estic al corrent: els de l’institut no van a la Zona en parelles. Tenen com a regla que dos facin la feina i el tercer miri per després poder explicar-ho tot.
- Jo, personalment, agafaria Austin -va dir Kiril-, Però tu segurament no el voldràs. O no et fa res?
- No -vaig contestar-. El qui vulguis, però ell, no. Pots agafar Austin en una altra ocasió.
No és que Austin sigui un mal nano, no. Té una bona proporció de valentia i de covardia, però em sembla que ja està marcat. Kiril no podria pas adonar-se’n, mentre que jo ja ho sé: el noi s’imagina que ho coneix i ho comprèn tot a la Zona. I això significa que d’aquí poc es fotrà una nata. Que se la foti, tant se val, però sense mi.